I made a lot of mistakes, in my mind, in my mind...

I torno a agafar El Misteri de l'Amor i penso en que com m'agradaria ser de ses illes i tenir la tendressa que té Joan Miquel Oliver per escriure, parlar i fer música. Perque es un tressor petit, d'aquells que es guarden en capsetes i al cap del temps tornes a trobar i per uns moments tornes a ser un nen petit.

I m'agrada pensar que ens assemblem, ja sigui per deixar la ment en blanc per escriure o per coses com aquestes:


"XIV

Estic aborrit mirant el mòbil, afegint números a la meva llista de nos y veig de na Mónica Briand. Fa dies que estic pensant dir-li alguna cosa i li faig un sms, "miau", només i no em contesta. I al dia següent, quan ja m'he sentit ridícul de sobte disset vegades en vint-i-sis hores, respon que si va d'onomatopeyes "nyamnyam" i jo que precísament podríem nar a sopar divendres i ella que sí, que divendres li truqui a la tarda"

*

[...] M'enxuf en Sufjan Stevens a l'ipod "chicago" directament "all things go all things go", i me mor de ràbia, si tengués temps per dedicar-me a escriure bé faria un disc realment bo i no la recopilació de retals que sempre me surt y que és la part ínfinitesimal de tot el que crec tenir dins el cervell, que deia en Dalí a una entrevista a la tele ple de sobèrbia com ara jo mateix d'autoestima,però es imposible, m'hauria d'oblidar al manco un any de la imatge, de les expectatives, de l'estil, de la forma, de la vida, del futur, de les resnposabilitas, de casa meva, del barri, i ser vertaderament l'home invisible (que diria el millor de tots els Nerudes), l'home adormit invisible, tot plegat massa difícil per només escriure, que es ben bé com suïcidar-se."

**